tip de mentides esbombades àdhuc pels mitjans botiflers

Una vegada era a ca l’adroguer i hi havia una dona la qual, tot i que ja havia acabat de comprar el que devia voler, encara romania darrere i no aturava de xerrar, i molt fort, massa fort, perquè volia que tothom la sentís. I ningú no gosava contradir-la, ni dir àdhuc dir re. Tothom semblava acollonit de contradir-la.

Quan me’n vaig adonar de què parlava aquella donota em vaig enfurir. Deia, esgargamellant-se, tota mena de merdes contra el cos benemèrit d’alliberament del poble basc. Deia: “aquella banda de criminals, de terroristes, etc.” És a dir, repetia les malignes consignes dels mitjans venuts al govern castelladre.

Li vaig dir, cridant més que no ella, que callés d’una puta vegada i que se n’anés a la merda, i que les seues mentides les esbombés a qualsevol altre indret, com per exemple al canfelip on cagava; que si volia cagar, que se n’anés a casa seua, que allò era una botiga amb gent decent cansada de sentir bajanades oficials.

Aleshores ella deixà caure la bomba: “escolti, que tinc dos fills a la guàrdia civil!”

Com si el fet que aquella traïdora tingués dos fills traïdors servint de botxins a l’estat terrorista dels castelladres ja li donés cap llicència per a maleir les idees de la llibertat! Li vaig respondre que a mi me la portava d’allò més fluixa que els seus fill fossin a un lloc o a un altre. I li vaig dir: “per què lluiten ara els seus fills? En canvi... sap per què lluiten la gent qui els seus fills maten i terroritzen? Lluiten per la llibertat de llur poble! I els seus fills doncs lluiten contra la llibertat i lluiten a favor dels terroristes i per a mantindre el jou franquista contra els bascs i contra nostre. Comprendrà que sigui del parer que el fet que els seus fills siguin uns maleïts traïdors no l’autoritza a omplir’ns les orelles de merda; en tot cas, no li puc permetre que ompli de merda les meues. Així que moixoni. Moixoni d’una puta vegada!”

Ningú altre a la botiga no gosà dir re. Que ningú no sortís a defensar’m ja m’ho esperava; tenim un poble acollonit després de tants d’anys de terrorisme d’estat castelladre. Ara, la donota, en veure que ningú tampoc no era al seu favor, foté el camp remugant.


...


L’altre dia pensava en aquest incident en veure que encara hi som. Que re no ha canviat gaire. L’exèrcit ocupant castelladre paralitza una de les nostre illes (amb l’excusa que potser uns lluitadors per la llibertat han fet una acció contra alguna unitat d’ocupants repressius uniformats), i ningú no en reclama l’expulsió. Encara som un poble mesell, encara ens deixem enverinar per la propaganda oficial de l’estat terrorista castelladre que, a través de tots els mitjans traïdors, només donen com a bona la versió dels terroristes franquistes castelladres.

El que ens hauria d’avergonyir (si el fet que els lluitadors per a l’alliberament del poble basc es barallen reeixidament amb els esbirros de l’estat terrorista castelladre a casa nostra és cert) és que els alliberadors no siguin els nostres. Això és avergonyidor! I més humiliant i avergonyidor encara que els “nostres” polítics, malignes venuts, puguin ésser mai més reelegits quan, per comptes d’anar amb el partit de la llibertat, van amb el partit de l’ocupació i el terrorisme, i fan doncs la gara-gara a l’estat castelladre, o hi col·laboren, o n’esbomben la corrosiva propaganda.

El que ens hauria de saber greu és que qui no hagi estat enxampat per l’esclat no sigui cap peix gros, començant per aquell degenerat coronat, el franquista en cap de l’estat terrorista castelladre. Ara sí que riuríem. Ara sí que tornaria a córrer el xampany.

Així i tot, a favor de qui aniria un català? A favor de qui vol alliberar el seu poble, i per a fer-ho lluita contra l’enemic comú que ens endogala? O a favor de l’estat terrorista els sequaços del qual ocupen el nostre territori?

Menys acolloniment és el que cal. Menys col·laboracionisme és el que cal. Tothom qui col·labora amb l’estat terrorista d’ocupació, fins i tot votant en cap dels tripijocs i topinades que organitzen, és un traïdor. Tothom qui defensa o va a favor dels ocupants és un traïdor repugnant i fastigós. Així es morís.