Els catalans i llur dret - llur dret únic i singular i irreversible, jotfot!

Com diu sovint n'Hèrcules, mon amic:

Ens ho hem de ficar d'una puta vegada al cap. Car prou sembla que a la fi en som massa, de carallots i datspelsés.

Com més aviat ens n'adonarem, millor, menys patirem, collons de merda!

Els catalans només ens roman un dret. I prou. El dret d'ésser molt humiliantment anorreats. El dret doncs a la més ultratjosa mort. El dret a l'oblit absolut.

Els castelladres llur avarícia és divinal, ningú els la pot discutir. Ells tenen uns quants de drets inalienables. I qui no se n'adoni és un pallús qui més val deixar morir d'inanició, o és un maleït terrorista clandestí qui cal liquidar encontinent.

Els castelladres llurs drets a la independència, a la banca, a la llibertat, a l'idioma, a l'exèrcit, a la representació internacional, són drets indiscutibles, atorgats liberalment pels déus, i prou, s'ha acabat.

Els catalans (els pocs que en roman), en canvi, són una merda repulsiva i infecciosa qui cal sebollir sense dilacions. Qui gosaria reclamar-ne cap dret, altre que el d'ésser immediatament anorreats? Caldria ésser criminal!

Els catalans no tenen dret a llur idioma (és un algaraví ultrafastigós), no tenen dret a la banca, a la representació internacional, a la reconeixença ni com a poble ni com a individus (car només tenen dret a no existir, no existir gens, ni en la memòria de ningú altre!), no tenen pas dret tampoc (encara menys, és clar!) ni a la llibertat ni a la independència (car tots aqueixos drets hom els reserva als castelladres; i doncs, els castelladres havent ocupats tots els drets possibles per dret d'avarícia olímpica, no hi ha lloc per als catalans de fotre's altre que a l'oblit total).


Això que diu mon amic n'Hèrcules, avui, moribund, estossegós, ho subscric.


I au, hom es fa fotre, i, anihilat, ja no enverina el continent.

Tornem-hi! Merda per a l'Iburro.

El Franca assassí (heroi i patró dels castelladres) no pot servir (per als castelladres) d’exemple de re dolent.



El repulsiu franquista extremeny Iburro hi torna. No té prou desgràcia, el desgraciat, d’ésser extremeny (els extremenys són els més repel·lents dels castelladres, perquè són els més miserables i pagerols, és a dir, els més animals), que, al mateix temps, té la dissort afegida d’ésser també el més espanyol dels espanyols, és a dir, el més canfelipútrid dels canfelipútrids.

Es veu que ha tractat el president català d’ésser un altre Mussol Ini, i un altre Hitleret de pa sucat amb oli. I s’oblida a propòsit d’afegir a aqueix parell de desgraciats franquistes com ell, d’afegir-hi, dic, el pitjor de tots, el Franfisko Franca, aquell titella assassí, l’heroi i patró dels castelladres, el qui els castelladres mai no s’han pogut ni volgut treure de damunt.

Si més no, italians i alemanys es van treure de damunt llur dictador de merda, i després sempre se n’han penedit d’haver-lo mai tingut. Però no els castelladres. Els castelladres no solament no se’l van treure mai en vida de l’assassí, van instal·lar-hi el seu hereu, el franquista Quan Cal·lo; i has servat el mateix règim, i troben, doncs, com el franquista Iburro, que el Franca assassí no pot servir d’exemple de re dolent, car és llur heroi, és llur pare de la pàtria, és el qui els va parir la merda de constitució franquista sota la qual es guien i continuen de torturar els catalans.

Merda de castelladres franquistes i assassins. Quines ganes de no veure’n ni sentir-ne mai més cap!

El nostre rei és n'Artur

Artús, cavaller rodó



El magnífic cavaller Artús, rodó-
nament vexat pel merdícola en cap
qui viu al Merdís, fastigós racó
del molt repulsiu Canfelip borbó,

s'ha trobat que només merda li donen,
(car és així com aquells bruts funcionen:
amb merda, i cap altra cosa no els cap,
i, si no menges merda, t'alliçonen

amb genocidis i inquisicions;
mai no han trobades altres opcions).

Els catalans, nació més valent,
com cap altra sota el Sol ardent,

vol ésser l'estat model a Europa,
i, rere del cavaller Artús la gropa,
el català diu: som-hi, i s'hi apropa...

I ensems guanyem contents la llibertat
per què tota la vida hem lluitat!

Un altre pujolista qui es fa amb el cul del botxí de Canfelip qui per canfelip ens pren

Artús M’has

Artús M’has

Artús M’has donat pel cús;

M’has donat pel cul, Artús.

De botiflers n’hi ha escadús

I ara tu, traïdor, n’ets un de pus.

Et fas amb l’ocupant obtús,

Mes és ell qui et dóna pel cús.

L’ocupant té el tanc i l’obús,

Tu ni el tramvia o l’autobús.

És d’ocupant prendre’ns per canfelipús

I cagar-se’ns al cap de sobre-plus.

Mai no hi parlis, sigues digne en el refús!

Tothom qui s’hi entén, en rep l’abús

D’un altre cagalló fresc dins la bús...

La bús... la bús... La bústia, gamarús!

Ai, pallús, ultra-pudent Artús!

No saps ni com n’ets, d’il·lús,

Si et creus que convençs cap intrús

(Només adelerat per dar-te pel cús)

Que et doni altre que... cagalló profús.

El castelladregot de can Canfelipús,

Captaire avariciós, per parrús

T’ha pres el cul... que ara et cus i recús;

Amb son vit podrit t’hi tus i retús...

O te’l fot a la boca de vil engargús.

Mentre ton mus vitet, tot fet un nus,

Amb massa d’anys i panys en desús

No serveix ni per a xerec embús.

Saps què? Plega i mor-te, maleït Artús;

M’has ben cardat... i amb cardús!