Rient dels odiats merdanyols

Rient dels odiats merdanyols






Què hi farem! Sóc d’aquells qui s’alegren pler de les dissorts de llurs enemics. Sóc, ho reconec, dels qui quan veuen les desgràcies de llurs enemics són feliços; comprendreu, doncs, que sempre estigui tan content – només em cal veure els merdanyols – collons, revera! – no hi ha gentota més desgraciada al món!


La joia em puja damunt i m’euforitza qui-sap-lo i tostemps! Són els merdanyols tan ridículament, irrisòriament, xaronament i carrinclonament desgraciats en tot el que foten! Són la riota del món! Són l’únic molt pec ramat al món qui gosen fotre’s pertot arreu on van un cagalló fumós, fètid, pudent i pestilent al nom del que diuen que són: “epana”, diuen, “epanole”, sempre amb el cagalló ondulant i llefiscós al capdamunt!





Sóc així, em diverteix veure com sempre pateixen els escarns de totdéu al món. No n’endevinen ni una, malastrucs, palters! I com més la caguen, més content n’estic; i com més desgràcies els cauen damunt, més joiós; amb tots els catalans amb cara i ulls, com ens en riem! Com més ploren de llurs ridícules malanances, més ens esclafim. Nosaltres sempre gais, reblerts de goig, amb una rialla de plaer que ens il·lumina la faç – només ens cal prendre en consideració com són de cagots i pots-de-la-pega i malaurats els merdanyols! Tot els ix esguerrat! La mort els persegueix, la merda els unta tostemps. La sangassa, la malaltia, l’estupidesa... les duen encastades a l’ens! No se les arrencaran mai. Ja neixen esclafats, subnormals.


Tornem-hi. Els merdanyols són els nostres enemics. Veure el desgraciats que són ens fa tostemps xirois d’allò pus!


És que els merdanyols, no fotéssim, desgraciats rai! Políticament els merdanyols són una monarquia (una monarquia bananera!), amb dos partits terroristes que són cul-i-merda l’un de l’altre (són indestriables, no saps si un partit – el psoe – és més franquista i l’altre – el pp – més feixista, o a l’inrevés). Llur exèrcit i bòfies són només integrats per covards i arroplegats: van armats fins a la coroneta, i tanmateix perden sempre (els han d’ajudar, si mai volen guanyar molt efímerament, els Hítlers i els Mussolinis del moment), van tan armats i escaguissats, i només gosen posar-se davant els catalans, a alguns dels quals acolloneixen (deuen ésser pseudocatalans, aquells qui s’acolloneixen, perquè van desarmats de debò, indignes carallots, gèl·leres, xeubes, estaquirots; ja ni van armats amb falçs i garrots: amb això en teníem adés prou per a desfer els maleïts xarnecs!). Llur esport nacional és torturar indefensos vedells davant un públic sanguinari i immensament bavós i datpelcul; quina pena foten, pobrissons; així es morissin tots! Llurs dones fan un fàstic terrible, són les més lletges del món. Llur heroi nacional és un tal Franco, molt assassí, botxí de merda, “general” de pa sucat amb mocs, rabassut i panxudet, grotesc titella, matusser imitador d’en Hítler. Llur llengua (la llengua dels castelladres: el xarnec, el castelladre, doncs, el franquista) és la més repel·lent imaginable. Llur “estètica”, quin reguitzell en escunç de patafis indecents! Llur “musica”, ecs! – fastigosa, inepta, cacofonia de trepigs de llord esclop i de gemecs de puta meuca – insofrible – els veus a la soll trepitjant femta i fems, i assassinant bacons qui, mossegant, esgüellen estridentment.


Quins espetecs de riure sempre que hom en parla pel món: albardans sense dos dits de front, sempre fotent-se trompades, acabant amb els morros emplastrats al cagalló. Merda de merdanyols: quin flagell per al món. (Quin descans quan ja no n’hi haurà. Ara, és cert que riurem menys – però també hi haurà menys pudor d’assassí enfangat en la merda de la soll, menys de fetor de xarnec xafallosejant, papissotejant, vomitant subnormalitats de feixista molt pec.)





(Tret que, rigut, haurem rigut prou. Aquesta, tot remenat, ha estada per als catalans – en part – una sort. Sempre hem viscuts divertits: amb l’albardà negat, destraler i barroer tractant d’envair-nos, veí pudent qui tanmateix sempre hem volgut veure mort; mort molt merescudament en una de les seues sapastrades malignes.) Un jorn gloriós riurem més fort que no mai: la casta vergonyosa sencera haurà caiguda al propi bertrol i morirà entre hòrrids turments. Esperéssim que aquest jorn se’ns presenti prou tost.