franquisme castelladre: sempre la mateixa malignitat que s'enfuig del fètid pou d'aquella empescada iniqua que en diuen "epana"

“kaka to asspain” – o Encara Més Caca a canfelip (com si no en tinguessin prou)

“caca to asspain” – diuen avui els articles “esportius” – i com és d’adient la cosa: caca per al cul que pateix – car la caca sempre ha set bàlsam per al cul xarnec. L’equip feixista del royal shit (reial merdís) tornarà a despendre els diners robats als “autonòmics” (paraula que al contrari del que semblaria voler dir, no vol pas dir: el qui mana a casa seua, ans vol dir – en aquell reialme podrit d’asspain on damunt cada lletra N hi plantifiquen un cagalló fumós i qui sap lo pudent! – vol dir-hi, doncs, l’esclau qui ha de netejar la caca dels castelladres) – l’equip franquista del royal shit, anava dient, ara tornarà a despendre els calers robats als “autonòmics” i a les “comunes” (com ara la d’aquells pagerols suïcides, els “balenfianos”), perquè “canfelip” (tot és merda, com veieu: comunes, royal shit, merdís, canfelip, caca, asspain), perquè canfelip, diem, torni a ésser el gran cagalló, i el Barça i els Catalans tornin a aprendre la lliçó que: no ésser independent vol dir ésser esclau.

Merda fonda és Castella

Merda fonda, infern infundibuliforme de Castella, d’on tots els (caste)lladres no vénen; pobres com rates i tanmateix escanya-rals qui despenen a la babalà els milions que deuen a d’altris, és a dir, que ens deuen, que ens deuen a nosaltres, els violentament robats.

Ridícula pretensió la dels feixistes castelladres

La pretensió (maniàtica, constant), la pretensió de l’existència d’allò que ells (els boigs castelladres) en diuen “epana” esdevé creença en l’existència d’aquella irrisòria carronclona superstició; la creença (sense que ningú ni res) (com ara qualque de les innombrables evidències) (els en distregui o els torni a seny), la creença es torna fanatisme en la defensa de la xarona falòrnia, és a dir, en l’existència d’allò que ells en diuen “epana”. Pobres desgraciats, pobres mesquins patètics il·lusos “epanole”! Quan els esclatarà a la tarota ratada la fètida verinosa bombolla de llur carrinclona letal superstició?

Satèl·lit flamant

Satèl·lit flamant, és cert que al llarg de la nostra envejable història qualque malastruc estel esbocinat ara i adés ens hi perpetrava, en abatre-se’ns, sotracs sinistres rai. I llavors ai. Pèrdua de substància, vertigen, mareig; rodaments sense solta ni volta. Mes al capdavall tostemps ens en fem càrrec. Això s’esdevé (diem), i ivaçosament esdevindríem al nostre torn (esfera folla) sepulcral supositori perdut pels culs de l’enlloc... Això si fóssim un poble sense prou dignitat. I els catalans en vessem. Així doncs que rai. Mai no anirem a mal borràs. Massa resistents que som. A la sobirania aferrissadament ens aferrem, no ens volem lleixar enlluernat per cap maleït llamp forcat per les urpes dels veïns, per l’escarransiment i la cobejança a tesa empeltats, de tal manera que són monstres grotescs qui provoquen els pitjors odis, fàstics. Fulminats per les dèries alienes d’esborrar-nos, cadascun dels nostres feus immarcescibles es torna eix furibund qui roda dins roda per a mantindre’s nogensmenys independent. Abstén-te’n, doncs, pseudo-astrònom mantingut per les forces enemigues, no ens anunciïs cataclismes fictes – el teu cap és un meló podrit; arronsa’t, fon-te, que altrament t’esclafarem com el meteorit massiu la minsa fellona formiga. Aliances d’eixos nostres assoleixen tota fita – el missatge és oasi, espai on resoldre cada greu conflicte – el bon consell afavoreix el poble. Qui no és independentista (li diem), té ànima d’esclau, de merdacaner, d’estiracordetes, de saig maligne, de merdós paràsit. Qui parla a ca nostra en foraster esdevé pària. Satèl·lit flamant, salla l’univers, orgull català, de victòria en victòria. Mai no abaixàvem el cap altre que pensius per tal de cogitar la millor via cap a la llibertat, la independència. No som ni de dretes ni d’esquerres – anem pel dret, drets, cap a la recta plenitud de poble.